04/06/2008 13:24:47
CARTA PUBLICADA A GAVARRES 12
Un Nino aclareix
En l’entrevista amb Lluís Mascort, en Jordà, que publiqueu al número 11, pàgina 48, quan feu referència als negociants de Cassà, concretament als Ninos, en Lluís comet una petita confusió o té una fallada de memòria.
El tal Peret Nino, dit el Gitano Negre i solter, que jo sàpiga, no ha existit mai. Els Ninos negociants eren el meu avi Nicanor, el meu pare, Ricardo, i l’oncle Pere. Aquest últim tenia per malnom el Gras, era casat, emmainadat i fou alcalde de Cassà per allà l’any 1926.
Hi havia un Met Nino parent de lluny, també negociant, però no de vaques sinó de bestiar rossam o de peu rodó.
Confiant haver posat el meu petit gra de sorra en aquesta ingent obra que esteu fent, em plau de saludar-vos amicalment.
XAVIER GISPERT
Cassà de la Selva
04/06/2008 13:21:54
CARTA PUBLICADA A GAVARRES NÚMERO 11
Penedès-Gavarres: un pont de reconeixement i admiració
Sóc penedesenc (Alt Penedès), fill de Torrelavit, i veí de Sant Sadurní d’Anoia. Vaig descobrir la revista Gavarres a la llibreria Quera del carrer Petritxol de Barcelona, enganxada a les ventalles. Era el número 4, dedicat a les dones, i no m’ho vaig pensar a entrar i comprar-la. A partir d’aquí, vaig seguir col·leccionant la revista, pel davant i pel darrere; sols em manca el número 1.
Tot i la llunyania entre el Penedès i les Gavarres, el contingut em va omplir de totes totes. Conec les Gavarres a bocins, tot i que he caminat de Begur a Tamariu, cala Pedrosa-far de Sant Sebastià-Llafranc. També els Carcaixells, Montclar, Solius, Bell-lloc, Romanyà, cova d’en Daina, fonts de Panedes i font Picant, ferrades de les Gorgues de Salenys, de la cala del Molí a Sant Feliu, Pedralta, els Àngels, Gualta, Castell de Montgrí i Santa Caterina... I turisme d’asfalt.
Sóc historiador local del meu poble nadiu, Torrelavit (Terrassola i Lavit), i membre d’un grup de recerques, El Podall. La descoberta de la vostra revista m’ha suposat un cúmul de satisfaccions personals. Ha estat com una poma fresca i cruixent, de la qual –llegint les seves pàgines– m’he menjat pell, polpa i adhuc cor, mànec i llavor. I és que crec que la història global s’ha de reflectir en les vivències, misèries, savieses... del poble ras. A part de la feina dels historiadors, el poble, la gent, aporten un complement necessari, enriquidor i entenedor del passat molt valuós.
En el dossier dedicat a l’aigua, vaig trobar semblances calcades a la vall que m’ha vist néixer i créixer, la del Mediona-Riudebitlles, que neix a la comarca de l’Anoia, i desemboca al riu del mateix nom a Sant Sadurní.
Junt amb grups de recerques dels pobles de la vall vam endegar l’exposició itinerant ‘El Mediona-Riudebitlles, la vida d’una vall’, que ha voltat pels pobles de la conca i aquest 2007 serà exposada a Vilafranca del Penedès, a través de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Ho hem completat amb un cicle de caminades per la riera des del seu naixement fins a l’aiguabarreig –un total de 10–, resseguint el riu, basses, passeres, rescloses, recs, ponts, restes de molins fariners, molins paperers, pous de glaç... en un parell d’anys, per remoure consciències i viure de nou de cara a una riera i un patrimoni oblidat.
Res més. Potser us ha sobtat rebre aquestes ratlles del Penedès. Però crec que també s’han de bastir ponts. Us felicito de bell nou. Globalment, un 10. Sort, endavant, i que continuï la tasca fructífera de Gavarres. Salut!
PERE ROVIRA. Torrelavit-Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès)
04/06/2008 13:17:03
CARTA PUBLICADA A GAVARRES NÚMERO 11
Les campanes dels Metges
El campanar dels Metges, fins al mes d’agost de l’any 1936, tenia dues campanes del segle XVII, amb un pes aproximat de quatre-cents quilos, amb la seva data i el seu nom corresponent. Durant diverses centúries, els rectors dels Metges es cuidaren de fer-les brandar, a fi d’anunciar a la gent d’aquells cimals quan algú es moria o quan naixia alguna criatura. El repicar de les dues campanes arribava a totes les masies d’aquells entorns, que se sabien el que deien, ja que del seu sonar deduïen el que anunciaven i també si corrien algun perill. Aquelles campanes eren molt estimades per tota la gent dels Metges.
Arriba el mes d’agost de l’any 1936 i un dia al matí un grup d’homes armats, components dels comitès revolucionaris de Cruïlles i de Cassà de la Selva, arribaren als Metges, destruïren i cremaren tots els sants, bancs de l’església i altres ornaments, i no contents pujaren a dalt del campanar i despenjaren les campanes, les tiraren daltabaix, amb la promesa que vindrien un altre dia per endur-se-les, a fi de portar-les a Girona, al magatzem que estava instal·lat a l’antiga església de Santa Caterina de l’hospital, per ser foses i convertir-les en material de guerra.
Els anys passaren i ningú es recordava de les campanes, que en el fons d’una feixa, sota el campanar, cobertes de matolls, dormien tranquil·lament, fins que va arribar l’any 1948, i el meu pare, que era l’administrador dels germans Antoni i Enric Aparici, propietaris de can Cama i cal Regidor, decidí, amb el permís del rector de Cruïlles, tornar a posar les dues campanes al seu lloc, i en començar els primers treballs, s’adonà que una de les campanes estava esquerdada, la qual cosa va motivar un retard, ja que la van portar a Cassà de la Selva, on un serraller la va deixar com nova, amb un so de primera.
De nou, en Fita de Sant Sadurní, amb els seus homes, pujaren les dues campanes dalt del campanar. El diumenge següent, després d’un ofici solemne, mossèn Pere Viñoles va fer la benedicció de les campanes. L’església estava plena de gent, ja que totes les masies en aquella època estaven habitades: gent de can Cama, cal Regidor, can Garneu, can Cassà, can Cabruja, can Barceló, can Gironès i can Martí manifestaven la seva alegria en recuperar les seves estimades campanes. Jo, des de dalt del campanar, no em cansava de repicar-les i fer-les brandar.
Durant uns anys els masovers de can Cama van tenir cura de les campanes. Tocaven al migdia i toc d’oració cap al tard i a la vegada anunciaven si hi havia algun bateig o defunció. Les campanes dels metges començaren a emmudir per l’èxode dels pagesos, que en poc temps tancaren les cases i, així, el cloquer guardava aquelles dues campanes que, de miracle, es van salvar en la passada Guerra Civil. Mes aquí no acaba la seva història. El poble de Cruïlles no tenia campanes, ja que van ser despenjades pel comitè revolucionari i portades a Girona, i foses per fer material de guerra. El senyor rector, que es cuidava dels Metges, en més d’una ocasió havia envejat aquell campanar, que gelosament guardava dues magnífiques campanes. Un dia va decidir portar-les a Cruïlles i va encarregar al paleta Josep Fita, de Sant Sadurní, que fes els treballs necessaris per portar les dues campanes a Cruïlles i pujar-les al campanar.
Van passar alguns mesos i en Fita no trobava mai el dia per pujar als Metges i acomplir l’encàrrec del rector. Per fi, davant els precs del rector, en Fita amb dos ajudants, va pujar als Metges i en arribar al peu del campanar, quedà, com vulgarment es diu, de pedra, ja que esglaiat, es va adonar que les dues campanes ja no hi eren. Les havien robades i les havien capolades amb un bufador, ja que pujaren dalt del campanar i a terra van trobar restes de bronze. Ningú sabia res de res, i es deia que algú havia vist, un dia, pujar un Land Rover amb dos homes.
Aquí acaba la història d’aquelles dues campanes, de les quals per més que he buscat no he trobat la filiació, l’edat, el nom ni la foneria.
JOSEP PLANA. Girona
04/06/2008 13:10:57
CARTA PUBLICADA A GAVARRES NÚMERO 11
Aclarint una equivocació
Vaig llegir en la revista número 8 de Gavarres l’entrevista que féreu a Josep M. Olivé sobre la seva estada d’emboscats. Tot correcte de moment. Els primers dies força esporiguits, sobretot, en fer-se fosc i sentir els crits nocturns del gamarús o del gran duc, que impressionen el que no hi està acostumat. També sé que Olivé i Cufí idearen un himne que cantaven tots els companys de barraca. Ara bé, la meva sorpresa va ser llegir que els portava el fato (queviures) Jaume Cañigueral. Aquí hi ha el que falla: el nom del que els portava era Jaume Carbó Maymí, el meu pare.
Quan van cridar a files del meu pare, ell també es va anar amagar juntament amb el seu cunyat, Quim Cañigueral, que feia temps que estava amagat a casa els meus pares. Es refugiaren a la barraca on estava Olivé i companys. Després, fou el Sr. Narcís Vilahur qui els portava teca. Venia de tant en tant a casa dels pares a buscar el cavall i el carro, i els portava el que necessitaven. De retorn, baixava alguna feixina de bruc.
JOSEP CARBÓ. Cassà de la Selva
22/02/2007 13:37:51
CARTA PUBLICADA A GAVARRES NÚMERO 10
Sobre la BSA de la Marina dels Àngels
Benvolguts senyors de la revista Gavarres, abans de res vull felicitar-vos per la vostra
feina de fomentar la coneixença d’un patrimoni únic com és el nostre. En el número 7 de
la revista parlàveu de la Marina dels Àngels en un reportatge molt interessant, però hi ha
un detall sobre la moto de la Marina que no em sembla correcte del tot. Tanmateix el senyor
Xavier Cortadellas es declara desconeixedor de la temàtica motociclista i se’l pot disculpar
perfectament.
El model de la motocicleta no pot ser una Blue Star pel fet que la gamma Star de BSA,
com molt bé diu en Xavier Cortadellas, va sortir a partir de 1931 mentre que la moto
de la Marina és un model de BSA matriculat aproximadament a Girona el juliol de 1928 i,
per això, molt anterior.
La meva opinió és que es tracta del model S28 o més possiblement del S27 de 500 cc,
o de 5 cv, com es deia popularment. La gamma Star era de motocicletes més avançades
i modernes respecte a models precedents.
No vull deixar de comentar que la motocicleta, a diferència d’avui en dia
en què és una eina de lleure, va ser un mitjà de transport molt útil i ràpid per
a comunitats aïllades com eren els Àngels en aquells temps, i va ajudar
també en el desenvolupament de les nostres contrades i del país en general.
JOAQUIM PLANAS. Flaçà
Escriure una nova carta
